Un pas més cap a la clonització...

Ens escurcem el nas (rinoplàstia), augmentem els pits (mamoplàstia), reduïm les cartutxeres (lífting), inflem els llavis, reconstituïm les parpelles (blefaroplàstia), omplim les arrugues (botox)..., ara, pagant 4.000 euros podem desfer-nos dels dits petits del peu. Increïble!

Volem calçar stilettos o sabates de taló d'agulla, fins a 20 cm, amb un diàmetre menor d'1 cm a la base. El peu ha de formar un triangle isòsceles exacte per omplir correctament la punta de la sabata.  Podem extreure els galindons o realitzar una amputació dels dits petits. Per operar es fa una incisió al dit petit, es retalla un tros d'os, es cus i llest. Una moda que ens arriba a la velocitat de la mundialització des dels Estats Units. Convertir-se en femme fatale, vestint unes manolos, unes jimmychoos o unes christianlouboutins ja no és problema.

La gelosia de l'escriptor novell

Puc escriure amb realisme sobre els escriptors novells perquè me'n considero una.  Començo a escriure, vull entrenar-me, experimentar, per on començar?

La recepta és: llegir, llegir, llegir..., i també: escriure, escriure, escriure... Als nostres dies, no cal malbaratar fulls de paper per practicar. Iniciar-me amb els clàssics? Cervantes, Dant, Petrarca, Sèneca..., els suportaré, tindré la paciència de gaudir llegint aquests autors?

Frueixo amb els autors moderns, no sempre contemporanis, els meus verdaders mentors, els preferits.  Les seves frases són excepcionals, engrescadores.  Quantes exigències!

Els escriptors desapareguts ens ho han dit tot amb elegància i fluïdesa; ens fan pensar que està tot escrit. Però, no, les dones del segle XXI tenim molts fulls per omplir. Som més lliures que les nostres predecessores i podem plasmar la mateixa sensibilitat i sensualitat.

Sento gelosia dels morts; no pel seu físic, sinó pels escrits que els han inmortalitzat.

Llegim Anaïs Nin

                          Diari amorós d'Anaïs Nin

«L'amor mai no mor de mort natural. Mor perquè no sabem com omplir la seva font. Es mor de ceguesa i errors i traïcions. Es mor de malalties i ferides; es mor de cansament, de pansiment, de deslluïment». 

«Oh, Déu, no conec un moment d'alegria més gran que el de córrer a un nou amor, cap èxtasi com el de l' amor nou».

«Només quan un s'allibera de l'ego, comença a estimar».

Anaïs Nin (1903-1977)

Essent una nena de tres anys, Anaïs posava nua per al seu pare que, tancada al bany, la fotografiava. Més tard, la petita Anaïs va sobreviure a una malaltia que la va deixar escanyolida i pelada com un pollet; el seu pare deixà de contemplar-la. Un desconsol encara més gran va sofrir quan el pare va abandonar-los. Aquest disgust ferotge la va dur a iniciar un diari que no deixaria fins a la seva mort. Amb lletra densa, omple seixanta-sis anys de confessions.

He acabat la lectura d'Incesto i Fuego, dos diaris sense esporgar publicats per Siruela,  inèdits fins el 1992. Una dona avançada per a la seva època; àdhuc ara, seria una dona sublim. Ni la religió, ni la moral de l'època, ni la mirada masculina van reprimir-la en la seva recerca vers l'home absolut. L'escriptura és un reflex de la seva intricada vida on ens explica, sense exageracions i sense tabús, amb un llenguatge espontani i subtil alhora els seus amors i les seves vivències. Les qüestions existencials són tan actuals que ens hi trobem emmirallades.

Anaïs Nin ens exposa els seus secrets al diari, però segueix tan misteriosa..., lectura ineludible per a qui busca l'expressió de la seva consciència.